TEXT: Iván Riera
Estic escrivint aquestes paraules per pura inèrcia. Si us sóc sincer, no seré objectiu, perquè per a qui estimem el futbol modest una victòria vers un gegant no pot ser mai narrada objectivament. I és que escriure amb una infusió per rebaixar les pulsacions és una sensació d’un frenetisme massa alt.
Crec que tots i totes quan vam connectar la plataforma DAZN i vam posar l’Alcoyano vs Madrid ens esperàvem un matx on els blancs dominessin. Un partit tranquil, bàsicament un procés burocràtic cap a la segona ronda. Potser per això afrontava la primera part amb el sopar davant, tranquil. Santa tranquil·litat.
La primera part en el Collao només coneixia el domini madrileny. L’Alcoyano vivia en terra estèril, sense proposar, sense perillar, sense gaire a dir. Mentre el Madrid avançava com una apisonadora. Els tancs entrant a Berlín en el 45. I en el 45, el Madrid s’avançava. 70% de possessió pels visitants, dominant tot, oferint molt, fallant massa. Però sota dels tres pals naixia un heroi, el Rubiales de les porteries. Si fos porter d’un primera li dirien el Santo, el Gato, però és Jose Juan, 41 anys, el 25 de gener en farà 42.
Les grans històries necessiten èpica, de patiment. Encara estic lluitant contra un possible infart. Una gespa que ens recordava la categoria de l’Alcoyano, però com diu la dita “Més moral que l’Alcoyano”. Així i tot, a casa no creiem en la remuntada, es feia difícil imaginar a l’Alcoyano remuntant un partit davant un Madrid tant superior, però gràcies al futbol per fer-nos equivocar.
Minut 80, pilota penjada des del córner, és pentinada, i allà, al segon pal, esperant potser un dels gols de la seva vida, esperant com qui espera la glòria, hi apareix José Solbes. Vinicius mirant la jugada, i quina sort poder veure de tan a la vora la història, la felicitat. La pilota tocava la xarxa i a molts ens tocava el cor. Com bategava aquest motor, a casa no ens ho podíem creure, l’Alcoyano forçava una pròrroga.
Sincerament, després de veure al Madrid treure els pesos pesados creiem que el partit quedaria sentenciat, com altres casos en l’actual Copa del Rei. Però Jose Juan venia amb ganes de reivindicar-se, no només defensava la porteria dels d’Alcoi sinó que defensava els valors, emocions i aficions que poblem el futbol modest. Cada aturada, cada intervenció decisiva era una vida més pel nostre futbol. Ens reivindicàvem en cada parada del porter vigués.
I en el 110, arriba l’expulsió de Ramón Lopéz. Segona groga, en arribar tard, la realització de les televisions ens mostrava al jugador local desolat, i amb la seva tristor ens feia preveure el pitjor. Amb un jugador menys, 10 minuts per davant, la tensió ens inflava el pit. Quina angoixa. Queien bombes a l’àrea dels blanc i balus, però el nostre heroi es convertia en la millor defensa antiaèria.
De cop, igual què Moises obrint les aigües apareix el miracle. Juli Cerdán recull al mig del camp una pilota refusada, guanya el cos a cos, Diakité que després de repartir cops de peu canviava les cames rivals per un pase a l’espai. I en la carrera Javi Anton, que ve en sprint, en el minut 114, des de la seva àrea, supera a Lucas que li llença al braç, però no el pot frenar, i rep, rep la bimba a la cantonada de l’àrea, taconás davant de Fede Valverde, el fa ballar. M’imagino en aquell moment, en aquell segon on els mags treuen el truc, i aixeca la pilota davant de Chust, i a sobre li diu, mira com la trepitjo, retalla, Valverde i Chust es mengen el retall i es para el temps. Un segon, temps necessari per la genialitat, el pase a l’espai per a Diakité és dolç, i Diakité dóna l’assistència, serveix l’estocada. Gol. Juanan s’avança a Lunin, el més llest de la classe, el que venint de darrere arriba abans que ningú. Minut 115, 2-1.
5 minuts de patiment, José Juan esdevé heroi, el patiment comença a canviar-se. Ovidi parlava de les metamorfosis dels Déus grecs, nosaltres parlem de les metamorfosis del patir en gaudir. I amb el xiulet final s’allibera, la tensió, la bogeria, perquè avui a Alcoi qui ha vençut és el futbol modest, aquell que juga en instal·lacions precàries, aquells que a dures penes arriben a final de mes, aquells que en artificial, natural o terra gaudeixen del futbol sense cap excusa.
Gràcies Alcoi pel que heu fet avui. Com diria l’Ovidi Montllor:
“ Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.”
Otru Avientu 