Text i Fotografía: @Ivan_Riera21
Lluny dels focus mediàtics existeixen múltiples històries que envolten la pilota. Hi ha clubs que no només busquen gaudir del futbol sinó que aquest esdevingui una eina social per al barri. Un d’aquests clubs que busca anar més enllà de l’esportiu és el C.C.D Turó de la Peira.
Ubicat en el popular districte de Nou Barris, esdevé per acció directa un club representant de la classe treballadora, i la història del club és una mostra. En l’any 1951 la pilota començava a rodar pels peus dels veïns i veïnes del Turó, sorgint d’aquesta manera el C.D La Peira. 5 anys després apareixeria el CD Atlético Turonense. Ambdós equips comparteixen històries semblants, on els recursos físics i econòmics eren pocs, i on la voluntat i l’amor pel futbol van permetre sobreviure les dues institucions.
És l’any 1971 quan neix l’actual Centre Cultural Deportivo Turó de la Peira. Aquest club reunia diferents disciplines des del futbol fins al teatre, esdevenint un punt social al barri. Integrant a través de les activitats d’oci i lleure a les persones que hi vivien en la zona.
70 anys després del naixement del primer Club la pilota segueix més viva que mai en un Turó que aspira a esdevenir quelcom important pel teixit veïnal. On els més joves tinguin espai per adquirir valors i hàbits saludables.
Més que un club.
A vegades aquesta expressió esdevé un clixé, però en el cas del club del Turó és una realitat, com ens comentaven el Pierre (Coordinador del club) i en Manu García (míster i director esportiu) el club vol ser una eina per la gent que hi forma part.
Volen que el club aporti valors com el respecte, la solidaritat, la comunitat. Al final, com ens comentaven, el club és un mirall del barri, sent un espai de barreja cultural. Hi ha gent de diferents països, cultures, religions, etc. On el Turó i el futbol els uneixen en el llenguatge universal que esdevé aquest esport.
Des del club es busca atraure els joves de la zona perquè puguin practicar esport, entenent la potencialitat d’aquest per centrar les vides dels més joves que pateixen les condicions d’un sistema que esdevé, en molts casos, injust.
Per a en Pierre, aquesta humilitat provoca que el club esdevingui una família, sent aquestes, les famílies, una part important, on gràcies a elles aquest temps on el món s’havia parat el club ha pogut sobreviure, a diferència d’altres clubs modestos que han hagut de tancar portes.
La Copa, un motiu per seguir.
Quan es va decidir que la 2a Catalana no competiria els clubs d’aquesta categoria ja veien desfetes les seves plantilles. Un d’ells el Turó. Un club que temporada rere temporada projecta jugadors a categories superiors. I allà anaven les ofertes, de la 1ª catalana, de la 3ª catalana.
Molts jugadors, van demanar al club poder sortir, tant a 1ª com a 3ª, els jugadors volen competir i si el club no els hi podia garantir la competició ells l’anaven a buscar. Entre negociacions va arribar la notícia. Els equips que ho vulguin podrien competir en un format Copa. Molts clubs van poder respirar alleujats.
Pel Turó va ser una sort, podien mantenir la plantilla traient d’algun jugador que va abandonar el club. Anaven a competir una Copa on l’únic que importa es seguir millorant, com si es tractés d’una pretemporada primaverenca.
El matx.
L’estadi del Turó és ben petit, dimensions reduïdes que a penes assoleixen els límits establerts. Molts creuen que això pot esdevenir un avantatge pels locals, però com ens confessava el Manu realment els hi pot jugar en contra.
Un saque de porteria, un saque de banda, etc. esdevenen jugades de molt perill, on les ocasions gairebé poden arribar de rebot. I amb aquest context tocava lluitar 90 minuts vers la UD Parc.
El partit, que va finalitzar amb un 1-5, no mostra realment el que va succeir sobre el terreny de joc, on el futbol va ser més igualat del que pot semblar.
Els primers minuts del matx no va existir cap dominador clar, i on les poques ocasions perilloses generades van ser les del Turó de la Peira.
Però al minut 22 arribà la polèmica, una pilota a l’esquena de la defensa dels blanc i verds on un jugador del Parc en posició de fora de lloc pentina la pilota habilitant a Saliou que avançaria als visitants. Un Saliou que esdevindria tot un mal de cap pels nois de Manu García.
De fons, com anticipant la derrota, queia una suau pluja que dotava d’un aire britànic a un matx digne del futbol més clàssic, segurament als anys 60s aquest matx hagués set un habitual en les tertúlies de bar. I és que la pilota era dels visitants, però hi era breument, en un teva meva, on el mig camp esdevenia un camp de batalla. Mentre en Iván Cortés i l’Albert Duran llençaven les bombes als soldats que esperaven refusar.
S’arribava a una mitja part on tots dos conjunts estaven ficats al partit, on semblava que el Turó podria lluitar el matx.
Però totes les esperances s’esvaïen al minut 46, quan Ander posava el 0-2. Els locals, incrèduls, miraven al cel, com esperant que el fet de tenir una creu presidint el terreny de joc els hi fos útil.
I en lloc de Déu apareixia un infern sobre la gespa, el partit s’escalfava, fet que escalfava a la grada, i de rebot a un present que vivia com un nen un partit calent i disputat. On la línia entre la tensió i la violència es va trencar al minut 60. El jugador local, Jonathan, acabaria expulsat per una agressió a l’esquena del rival.
Una agressió que no es pot justificar per molts pals que et donessin, i encara menys colpejar a un rival per l’esquena. Una imatge que embrutava un partit preciós per l’aficionat al futbol més pur.
I amb un menys, amb un mariner menys per remar vers la tempesta tot es complica. La mala mar porta a fer que la barca s’ompli d’aigua i tot respectar mínimament el temps, el Turó només podia treure l’aigua per evitar l’enfonsament.
De sobte, la mar es calma i Jose Villegas posava el 1-2. Semblava que el plugim abandonava l’escena, que tot tornava a la calma. El Turó treia la passió que marca als barris obrers, la passió de la classe treballadora i reclamaven seguir en el partit.
Però el Parc volia xafar la festa, i al 66 Ander posava el 1-3. Llavors el partit ja va deixar pas a un corre carrers, un partit trencat, on els locals jugaven a la desesperada, patint la impotència i calculant malament les accions. Fet que va portar al penal a favor del Parc, per assolir Ander un hat-trick i posar el 1-4.
Finalment el partit acabaria 1-5. On algunes decisions arbitrals i dels jugadors locals van engrandir un resultat que no es mostra sincera de la lluita viscuda sobre el terreny de joc.
Futur.
El futur del club és ambiciós i esperançador. En Pierre té clar que el club seguirà creixent i que l’objectiu és poder ser cada dia un espai obert més gran per a qui vulgui passar.
En Manu confia en poder seguir aspirant a més i qui sap si superar la fita història de la temporada 71-72 on van disputar la 1ª Regional, i plantar-se en una 1ª Catalana on els esperarien amb els braços oberts.
Sense dubte, a tothom que vulgui gaudir d’un futbol sincer, pur i passional li recomano visitar al Turó, un club que esdevé una família. Un espai per oblidar la duresa i la tristor i gaudir durant 90 minuts de la llibertat del futbol.
Link a totes les fotos: https://www.flickr.com/photos/187142920@N04/albums/72157718926247032
Otru Avientu 