TEXT I FOTOS @Ivan_Riera21
Els Play-off, aquells partits on tot es resumeix en 90 minuts. Un partit, i dos equips. Aquests partits sempre presenten l’amargor de la derrota i alhora la dolçor de la victòria. Avui us relatem la història de l’EC Granollers i la seva lluita.
GRANOLLERS FOOT-BALL CLUB.
Nascut l’any 1913, compta amb més de 100 anys d’història. Un club centenari que ha viscut moments molt diversos. Lluny queda aquell 1913 de senyors embigotats i ple de gomina que practicaven aquell innovador esport anglès.
La història dels vallesans té or i també molt de fang. Els anys 30s son uns anys que situen al club al capdavant del futbol català, amb 3 Campionats de Catalunya consecutius (1933-34-35) i assolint l’any 1936 un ascens a la Segona Divisió espanyola. Però amb l’esclat de la guerra el conjunt no debutarà en el futbol nacional fins 3 anys després.
Els anys que precedeixen la història del club estan marcats per molt de fang, situats en una 3ª Divisió molt allunyada del que és ara, el club s’estabilitza. Disputant la temporada 55-56 un Play-off d’ascens a la Segona Divisió, el qual perdrien.
Des de llavors el club ha viscut a la Tercera, amb alguns passos per la regional catalana, i fins i tos la 2ª Catalana l’any 2012. L’últim Play-off d’ascens a la 2ª B que van disputar els de Granollers va ser l’any 2004. 17 anys, fins aquesta temporada.
UNA PRÈVIA ÚNICA
L’ambient previ al matx ja feia pressentir a la ciutat vallesana que el futbol català estava de festa. Granollers portava 17 anys esperant tornar a viure un nou Play-off. Per davant tenien una institució experta en aquestes ocasions. Una UE Sant Andreu que arribava amb la seva grada d’animació i aficionats/es.
El partit gaudia d’encant, el Camp del Carrer Girona situat enmig d’edificis esdevé un espai únic al nostre futbol. Amb aquell caràcter anglès on hi conviuen veïns i veïnes amb jugadors, tècnics i directius. Amagat, com si es tractés d’un element a gaudir en secret obria les portes a qui volia viure un dia històric per la institució granollerina.
Des del club ens transmetien aquesta il·lusió. La recompensa a una temporada increïble. Ells ens afirmaven que mai van dubtar del seu equip. I no perdien res per somiar. I és que ahir, entre el públic hi havia molts joves que mai han vist un Play-off d’aquest nivell. Per tant, la importància del matx omplia l’estadi amb un aroma que només existeix en les fites importants.
DEL CEL A L’INFERN
Les grades anaven omplint-se a poc a poc, per una banda els 200 espectadors andreuencs, per l’altre els centenars d’aficionats granollerins. Un estadi ple de gom a gom. L’adrenalina omplia el cos dels tots allà presents. L’espera al xiulet inicial es feia més amena amb l’animació andreuenca i la xaranga del club local.
Sense pluja, s’iniciava el matx. Des de la primera pilota al mig camp vam entendre que el partit aniria de lluita. I allà el Sant Andreu sap sentir-se molt còmode. Els primers minuts el partit no tenia dominador, la bimba donava voltes, sense propietari, però de tant en tant es deixava passejar per l’àrea d’un Álvaro García que disputaria un matx excepcional.
Les dues aficions entraven en calor al ritme del joc, en cada pilotada, en cada xoc, en cada 1vs1 els crits i aplaudiments anaven a més. I en una d’aquestes baralles a mig camp la UESA trobaria l’espai amb una pilota a Jorge Carreon. Però la defensa local li sortia al pas, i amb un ball de cintura guanyava un espai a la cama dreta per enviar la pilota al fons de la xarxa. El públic visitant esclatava d’alegria, obrien les portes del cel, un nou Play-off, i una possible victòria. Però per davant encara hi havia 70 minuts.
El partit agafava un ritme que beneficiava a una UESA amb experiència. Un partit on no s’hi permetien combinacions, ni grans floritures, on la pilota vivia més temps sense contacte amb botes que jugant en una possessió mínimament llarga. El matx esdevenia un partit de lluita, i allà el Sant Andreu hi sap ballar. Però els locals no abaixarien el cap i confrontarien amb dignitat.
Semblava que el Granollers s’havia canviat, i ara presentava un conjunt més atrevit, començaven a arribar i provocar perill a un Arnau Riera que es mostrava confiat. Alieu ho intentava constantment. La banda esquerra s’havia convertit en plató d’un espectacle futbolístic on Alieu i Sidibe feien una masterclass d’atac i defensa.
Entre atacs locals i un domini del joc visitant arribàvem a la mitja part amb 0-1.
La segona part s’iniciava com la primera, un partit sense un dominador clar però amb un Álvaro García refusant els atacs quadribarrats. Amb el pas dels minuts la tensió en el camp i en la grada augmentava. El marcador reflectia un resultat que li era favorable a la UESA, i els locals sentien cada cop més el dur pes dels minuts.
Al 66′ el Granollers tenia una de molt clara, que sortiria desviada per sobre del travesser, a poc a poc la UESA anava retrocedint, mentre els locals, empesos pels seus, avançaven a la recerca d’un gol.
Les internades a l’àrea, centrades llunyanes, atacs amb perill, tot esdevenia una constant, el públic viuria els últims minuts dempeus. Cada ocasió era un silenci. Cada pilota sense propietari una moneda a l’aire. I al 85 Alieu provocava una falta on tothom va demanar penal, però a la vida hi ha moments que semblen decidits per quelcom superior. Al 90, penal. Els locals assolien un penal, una oportunitat per a una segona vida.
Pau Darbra, amb el 10 a l’esquena assumia el pes d’un penal que valia un Play-off, per davant un Arnau Riera que es mostrava tranquil. El públic celebrava l’instant com un gol. Els visitants restaven incrèduls. De nou un Play-off que es complica.
La valentia de qui decideix tirar un penal al 90 és una valentia que molt pocs tenen, el fet de assumir un moment que esdevé històric, és una característica única. I ell, amb el 10, perquè el 10 és per qui mai embruta la bimba, decidia fer de botxí.
Però els penals són cosa de dos, i el porter té molt a dir. Una figura oblidada, normalment més criticada que aplaudida es troba sol, sobre la línia, sota els pals. Ell ha d’aturar un xut a 11 metres. En un partit tranquil en quant intervencions, Arnau es concentrava, mirava als ulls a un Darbra que amanyagava la bola, el destí s’obria.
I allà anava, Darbra colpeja la pilota, la tensió fa que el silenci regni a l’estadi on només els disparadors de les càmeres feien acte de presència, la pilota centrada, Arnau a terra, i treu la cama. Treu una cama quan ja queia vençut, com si fos l’última esperança, agafantse al bitllet del Play-off, aturant així el penal, deixant a l’àrbitre xiular el final.
Amb el xiulet apareixia el cel i l’infern, un Granollers que veu una nova derrota 17 anys després i una UESA que segueix el camí cap a la 2ª.
En la prèvia al matx, el conjunt vallesà ens somreia i mirava al partit amb orgull, contents per la feina de la temporada i sobretot per motivar a un futbol base que esdevé icona del club. Al final del matx aquest somriure esdevenia plor, i que dur és el futbol i més quan veus a un home gran plorar i dient que 17 anys després tornava a patir. Que dur esdevé veure a en Darbra fos, trencat, sense poder caminar. Però el futbol té això, la passió dels que ens estimem el que fem, vivim i seguim.
El Granollers, amb més de 100 anys al darrere és sense dubte un protagonista del futbol català, aquest any el camí finalitza, però han vingut per quedar-se. On el plor que rega la gespa del camp del Carrer Girona hi floriran noves llavors per dur al club vallesà a un futur ple d’èxits esportius.
LINK A LES FOTOS: https://www.flickr.com/photos/187142920@N04/albums/72157719254455008
Otru Avientu 