Text: @Ivan_Avientu

Fa dies que cap pilota roda pels camps, els estadis resten en silenci, vivim amb la incertesa del demà. Mentre el món sembla que s’ha aturat aquells romàntics de l’esport rei, els romàntics del foot-ball, no sabem si seguir veient partits de futbol vintage o ja estem al paro en el football manager després d’una mala temporada amb algun equip de la 2aB.

Va haver-hi un dia que suposaria el nostre últim dia dins d’un estadi, nosaltres ens vam acomiadar del futbol a Vilafranca, i des de fa dies no puc treure’m del cap que ben segur els milers de camps també ens pensen.

Penso en les grades, aquelles grades que resten impassibles, que sempre hi són per suportar el nostre pes i que han viscut des de derrotes a grans victòries. Jo crec que es deuen preguntar el perquè de tant silenci. I no importa si les grades són de ciment o si ja tenen seients de plàstic amb els colors de l’equip local, les grades no entenen de classes, només saben que si hi ha gol local el públic s’aixeca, s’ abraça, senten la felicitat col·lectiva del gol. També saben bé que quan el gol és del rival la gent pica contra el terra, insulta o és queixa a l’àrbitre per no haver vist aquell fora de joc que només ha vist el sector del puro i de la jubilació.

Els camps de futbol perden la vida quan no hi anem, el bar ja no pot servir cerveses, no pot vendre aquells bocates que quan ets petit són la glòria i quan ets gran els valores com qui menja a casa els pares, perquè els bars dels camps són com casa els pares. La cervesa ja no omple els gots dels joves i vells, ja no poden servir 3 cerveses a aquell jove que a cada gol o jugada polèmica tira la cervesa a terra i corre al bar abans que se li assequi la gola.

També penso en les porteries, grans protagonistes del joc, elles segueixen allà dempeus, però ja no hi ha cap porter que les defensi o els agraeixi haver aturat un gol amb els pals. Ara resten soles, allà al fons, esperant de nou un gol, una parada, un gràcies o un “aquesta xarxa té un forat” per part d’un àrbitre i li curin la ferida amb una brida.

El món es para si el futbol es para. Per això, les pilotes estan tranquil·les, ja ningú les colpejarà i celebrarà enviar-les a la xarxa. Allà estan descansant de la violència del futbol vers a elles. Però sense l’ésser humà s’adonen que perden aire i que ningú els hi fa un petó abans de colpejar. S’adonen que aquell senyor gran i entranyable que les omplia d’aire fa dies que no les visita, ben segur troben a faltar el carinyo que rebien, perquè ara viuen tranquil·les però no hi ha ningú que els hi digui coses boniques. No hi ha ningú que abans d’un penal les agafi i els hi demani que es fiquin dins la porteria.

Però qui més perd és l’humà, el jugador, l’aficionat, el directiu, etc. Al final què som sense el futbol? Hem crescut veient la pilota córrer, hem après a aixecar-nos després d’una caiguda entre terrenys de joc. Nosaltres vam descobrir les ferides en camps de sorra, però ens donava igual perquè teníem el futbol.

Ara ens mirem el món des de casa, i allà intentem imitar a Maradona però amb el paper de water, altres gaudeixen d’un pati on controlar el seu mono. Però l’addicció al futbol ens fa cada dia pensar en aquest joc, l’esport de poble. Ens preguntem quan més haurem d’esperar per poder tornar a les grades per insultar al jugador rival i que ell somrigui irònicament perquè sap que només són 90 minuts d’aquest meravellós teatre.

Alguns ja ha vist 3 cops un partit dels 70s però ni així pot alliberar-se de l’angoixa de no poder anar a l’estadi del poble, fer la cervesa i dir “Aquest àrbitre és molt dolent, eh” mentre encara els jugadors estan escalfant.

Ni el FIFA i els seus tornejos poden calmar a aquells jugadors que no viuen del futbol però si viuen pel futbol. Ells juguen perquè s’estimen l’esport com a la seva vida i si no fos per la feina, jugarien fins als 40 anys mínim. Per ells els challenge del paper, del FIFA, etc., ja no són suficients. Per la seva sang corre el futbol, l’amor a un esport senzill, molts jugadors i jugadores estan com un animal tancat, esperant poder sortir. Per a molts la llibertat és sinònim de futbol i mentre el futbol està lluny la llibertat també.

El confinament és dur, i anhelem la pilota, la cervesa fresca que el colega sempre bessa, anhelem la llibertat que durant 90 minuts ens fa sentir vius. Patim i gaudim en dues jugades, estimem a aquell jugador que acaba de fitxar l’equip però sua la samarreta, el convidarem a dinar a casa sense dubtar-ho.

Esperem que això passi ràpidament i puguem demanar fora de joc a una jugada legal amb l’esperança que avui el nostre estimat club surti victoriós

Continua la lectura de “La llibertat del futbol”